Miquel Àngel Nieto: «Fins que no passi 10 anys net, sense símptomes, no podré dir que estic curat»
Miquel Àngel Nieto Martos ha celebrat fa pocs dies el seu cinquantè aniversari. De família borgenca, és el tercer de quatre germans. Va aprendre l’ofici de paleta i els secrets d’aquesta feina juntament amb el seu pare, Leo Nieto, i ha treballat també en el sector de l’hostaleria.
Casat i pare de dues filles, va formar part anys enrere de la Comissió de Festes del barri del Baix Camp, ha sigut diable, geganter i durant sis anys va presidir la junta directiva del Poliesportiu El Garrigó.
Aficionat a les curses de muntanya, entrena regularment i ha participat en diverses proves d’aquesta modalitat esportiva.
La seva vida i la de la seva família va fer un gir inesperat l’estiu de 2022 quan, després d’una visita mèdica rutinària al CAP, li van diagnosticar un càncer per primer cop. Operat amb rapidesa, posteriorment, en un termini d’onze mesos, aquest mateix càncer va fer metàstasi i en dues ocasions més va ser diagnosticat i tractat amb cicles de quimioteràpia.
No pot evitar emocionar-se quan recorda aquests fets o la duresa d’aquells anys, quan el càncer va afectar moltes altres famílies i algunes persones joves de les Borges. Dissabte vinent, 24 d’octubre, caminarà novament amb els Invencibles, un dels tres equips que enguany participa en Lliga’t a la Vida. Caminant X la Vida i Kizuna completen el quadre dels equips borgencs.
- Com comença aquest procés l'any 2022?
Va ser completament inesperat. Vaig anar al CAP per una torçada o un cop al peu, i com que ja hi era, li vaig ensenyar a la metgessa de capçalera, la doctora Castro, que tenia un testicle molt inflat i gros. Feia alguna setmana que ho notava, però no li vaig donar gaire importància. No em molestava ni tenia cap dolor. La doctora Castro em va demanar hora d'urgència amb l'uròleg a l'Hospital Sant Joan, a Reus, per fer una biòpsia. Quan l'especialista em va visitar no va tenir cap dubte: em va dir allà mateix que era un càncer.
- Com es rep una notícia així? A més, vostè va anar tot sol a visitar l’uròleg.
Hi vaig anar sol perquè creia que seria una visita més. Quan sents la paraula càncer, t'espantes; per molt que et diguin que té solució o que s'extirpa i no ha de passar res, et cau el món a sobre. Vaig tornar a casa a dir-ho a la família. El mateix uròleg i la doctora Castro es van mobilitzar de seguida per buscar quiròfan i dia i hora per a l’operació. El diagnòstic va ser rapidíssim i el 9 d'agost ja m'estaven operant.
- Després de la cirurgia i de l'alta mèdica, les coses es van tornar a complicar…
Durant l'agost vaig fer repòs i al setembre vaig demanar l'alta per tornar a treballar. Pels volts de la Festa Major vaig començar a notar uns dolors d'esquena insuportables. Inicialment pensava que era una sobrecàrrega a causa de la feina, però a les nits no podia dormir ni trobava cap postura per descansar. A urgències van comprovar que el càncer s'havia escampat.
- Què li va suposar aquest segon diagnòstic?
Va ser molt més dur que la primera operació, perquè és quan t'anuncien que cal fer quimioteràpia. Vaig començar a final de setembre de 2022 un cicle de tres mesos per via intravenosa. Els metges em deien que era un tractament agressiu: fèiem tres setmanes seguides de tractament i una de descans. Els dilluns m'hi passava set hores i de dimarts a divendres quatre hores diàries. Físicament ho vaig tolerar prou bé, sense vòmits ni marejos, i durant les setmanes de descans mirava d’anar treballant. Això sí, l'esgotament era acumulatiu i a mesura que passaven les setmanes em sentia sense piles.
- I quan semblava que tot havia anat bé… una altra vegada, no?
Havia acabat el tractament el mes de desembre de l’any 2022 i passats uns mesos vaig pensar que tot havia quedat enrere. Però el juliol de 2023, fent-me un massatge, em van notar un bony sospitós al coll. Vam fer la biòpsia a l'hospital i es va confirmar que el càncer s'havia tornat a reproduir, acompanyat un altre cop de mal d'esquena. En menys d'un any van ser tres diagnòstics: el testicle, l'esquena i el coll. I cadascuna d’aquestes vegades penses seriosament si te'n sortiràs, si ho superaràs.
- A casa, com ho vau gestionar amb la vostra parella i les vostres filles?
Amb total transparència. La meva dona, la Joana, ha estat sempre al peu del canó. A les meves filles, la Xènia i la Isona, que en aquell moment tenien 17 i 15 anys, els vam explicar les coses tal com eren. Per a elles va ser un cop molt dur. L'única cosa que vam ajornar uns dies va ser la notícia de la recaiguda del juliol del 2023: marxaven de colònies i vam esperar que tornessin per no amoïnar-les durant la sortida. A banda d'això, a casa sempre vam anar de cara.
- En quin punt es troba actualment el seguiment mèdic?
No prenc cap medicació activa, només controls. Vam arrencar les revisions cada tres mesos, després cada quatre i actualment les faig cada sis mesos. En oncologia, tal com em va dir un dels metges que m’ha tractat, la paraula «curat» no es diu fins que no passen deu anys nets, però afortunadament les proves de seguiment que em fan van sortint favorables.
- Aquesta vivència el va empènyer a participar activament a la cursa «Lliga't a la vida». L’any 2024, com va néixer l’equip Els Invencibles?
La meva germana gran va conèixer la iniciativa i ens va proposar de formar un equip familiar. El nucli el formem cinc persones: dues germanes, dos cunyats i jo, que hem participat en totes les edicions, acompanyats d'amics i de la meva filla. L'any 2024 vam competir sota el nom d'«Els Invencibles» en la modalitat de 70 quilòmetres. Vam sortir del Port de Tarragona i durant la cursa va caure una pluja torrencial, hi havia camins totalment enfangats i aigua per tot arreu. Com que vam optar per fer tot el recorregut caminant i al nostre ritme, vam arribar els últims i fins i tot ens van donar un reconeixement simbòlic! L'any 2025 vam fer la distància de 50 quilòmetres, i aquest 2026 repetim la modalitat de 50 quilòmetres amb sortida i arribada als Pallaresos.
- Aquest any la participació d’equips borgencs ha crescut notablement…
El poble estarà representat per tres equips sencers. A més del nostre, hi ha l'equip de la Iolanda, Caminant X la Vida, en record de la seva germana Rosana, i un altre format per gent jove, Kizuna, encapçalat per l'Aina Mérida i que pren com a referent el seu pare, que afortunadament va evolucionant. Malauradament, a les Borges hi ha hagut diversos casos de gent jove i de totes les edats que han patit càncer en aquests darrers anys. Els tres equips borgencs participem en aquesta cursa moguts per vivències directes i molt properes.
- A banda de l'esforç físic, la cursa té també un component econòmic?
Cada corredor o corredora abona la seva inscripció individual de 50 euros que van destinats a cobrir les despeses logístiques, d'avituallament i d'organització, però a més és obligatori que cada equip aporti un donatiu mínim de 700 euros que van destinats directament a la Lliga Contra el Càncer. Per finançar aquestes aportacions vam organitzar un vespreig solidari just abans de la Festa Major. L'Ajuntament de les Borges ens va donar ple suport cedint l'espai, vam comptar amb una actuació musical i amb altres col·laboradors que van participar desinteressadament. Gràcies a la resposta de la gent vam aconseguir 825 euros nets per a cadascun dels tres equips.
- Quin missatge extreu de tot aquest procés?
Que davant de qualsevol anomalia o símptoma cal anar al metge immediatament i deixar estar la mandra o les vergonyes. I, pel que fa a la cursa, la gran satisfacció és saber que cada euro recaptat es queda directament a les comarques de Tarragona i a les Terres de l'Ebre per investigar i atendre les persones malaltes d'aquí. La prova per etapes és assequible per a tothom, però el valor real és la unió, la solidaritat i la certesa que ningú ha de passar sol per un tràngol així.
