El tiempo - Tutiempo.net

La tradició del tió de Nadal

El tió és el buscall, tronc de llenya seca, que cremava a la llar del foc a terra i que en cremar donava llum, escalfor i cuinava els aliments. Als pobles de la nostra comarca, el tió era un gran tronc que es posava a cremar al foc a terra, uns dies abans de Nadal.tiopetit

Obsequiar als infants per les festes nadalenques, d'una forma més o menys miraculosa és un costum força generalitzat. Al centre i nord d'Europa es fa mitjançant l'arbre de Nadal en les branques del qual apareixen els regals, però la insòlita operació de fer cagar el tió sembla exclusiva dels països catalans.

El tió de Nadal és un tronc, que baixa del bosc o ve del tros, que es transforma màgicament en un ésser que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a casa i que dóna els seus regals per Nadal.

Un costum força estès és el d'alimentar el tió. Uns dies abans de Nadal se'l situa en un racó de la casa, ben abrigat amb una flassada i cada vespre, la canalla, li dóna de menjar: mandarines, taronges, galetes, rosegons de pa... Fins i tot, i ben avançada la segona meitat del segle XX, lligat pel "coll", hom el treia a pasturar per tal d'alimentar-lo amb l'herba de la vora dels camins. Cada matí es comprova si s'ho ha acabat i, si és així, és bon senyal i se li'n dóna més.

Arribada la diada, es va a buscar el tió i se'l posa en un lloc preferent. Ben tapat amb una manta, per tal que no es refredi, la qual de passada, servirà per amagar-hi els regals: ha arribat el gran moment. Nens i nenes el bastonegen amb entusiasme cantant la cançó apropiada i de sota la manta apareixen, per pura màgia, dolços, joguines i altres presents.

A la vigília de Nadal, al capvespre, abans de sopar, se'l fa cagar. També és costum fer-ho el matí de Nadal, ja que no pot faltar que el tió cagui el cava, les neules i els torrons que es menjaran, per postres, desprès del gran àpat.

Entre picada i picada, s'envia a la menudalla fora de l'estança, a escalfar, remullar o estio_tradiciomolar els bastons i, mentre, es col·loquen noves sorpreses. També hi ha llars que, amb un sentit més religiós de l'acte, se'ls fa resar un parenostre, davant d'una imatge del Jesuset o del pessebre, o es canta la mateixa cantarella de fer cagar el tió.

Els infants, il·lusionats, no se'n cansen mai de bastonejar i de cantar. Per indicar que ja no cagarà res més, la darrera cagada és de carbó, que no deixa de ser una altra llaminadura a base de sucre.

El tió ha anat evolucionant: del senzill, però gros, tronc, per a esdevenir un ésser amb característica d'animal fantàstic i es reforça a partir d'afegir al tronc unes potes, aprofitar la forma de la fusta per a configurar la cara i posar-hi ulls, boca i nas. I per acabar d'adobar-ho, tocat amb barretina.

 

Darrera modificació el Dimarts, 30 Mai 2017 17:14
Més en aquesta categoria: La cantarella per fer cagar el tió »